Procesos

El rebuig com a recurs

El rebuig com a recurs

Portar el sentiment de vigília a la incubació nocturna

Ahir em vaig posar en contacte amb un fort sentiment de rebuig cap a moltes parts de la meva història. La pràctica disciplinada de la meditació m’hi ha portat. A l’anar entrant en silenci intern, les primeres capes de la parla interna es van anar dissipant i vaig poder entrar en els diàlegs interns que no fan tant soroll, que xiuxiuegen un ancoratge més profund de la relació amb mi mateixa.

Li vaig donar la benvinguda, com suggereix en Rumi que hem de fer amb totes les emocions que es presenten a la porta de casa. I ja que hi era, vaig decidir anar al llit amb aquest sentiment. Com a bona somiadora, vaig incubar com integrar el rebuig, encuriosida per les històries amb les que despertaria.

Els somnis estan plens de jocs de paraules

I aquí estic, escrivint en català. Una de les gràcies d’escoltar somnis i deixar-nos emportar pel seu llenguatge simbòlic i curós és esbrinar quins jocs de paraules s’amaguen a les històries. I aquests jocs de paraules solen tenir un vincle profund en un idioma que difícilment pot traduir-se. És el cas de la història d’aquesta nit.

“Estic parlant per telèfon amb una bona amiga. Passejo per un ampli parc urbà mentre xerrem. Em comenta que està preocupada per la quantitat de plàstic que hi ha actualment al món i es pregunta si serem capaços de netejar-ho tot, de desfer-nos en temps rècord de tot el plàstic que hem generat. La meva resposta és contundent. No crec que siguem capaços de fer-ho. Sento que és important reconèixer les coses bones que ens ha portat el plàstic malgrat que es transformi massa ràpid en rebuig. El seu descobriment ens ha permès moltes coses que no serien possibles sense ell. I des d’aquest reconeixement del lloc que ocupa a la nostra vida, veure què en fem.”

M’he despertat divertida. Perquè faig apologia del plàstic en el meu somni, si en vigília em passo el temps tractant de minimitzar-me l’ús? M’ha semblat ben interessant reunir un repte col·lectiu ecològic mundial, amb el que tots ens sentim identificats, el rebuig com a residu plàstic, amb un sentiment intern de rebuig, que també pot ser compartit per molts. El joc de paraules es dóna bé en català, idioma en què he conversat en el somni. I avui sóc capaç de mirar-me el plàstic des d’un altre lloc.

Com és a dintre és a fora. I si fos aquesta generalització inconscient del rebuig cap a nosaltres mateixos el que està contribuint a aquesta muntanya de rebuig de plàstic i altres materials?

On va el plàstic?

Continuo amb el que el somni em desperta. Dintre del somni, deixo de rebutjar el plàstic, deixo de rebutjar el rebuig, per col·locar-lo en un altre lloc de validesa, per veure’l des d’un altre lloc. El somni em convida a preguntar-me: Quina part del sentiment de rebuig puc integrar com a recurs?

I si em paro a pensar en les qualitats del plàstic, sense dubte, en trobo un bon grapat ben interessant: flexibilitat, lleugeresa, versatilitat, adaptabilitat.

Sento que hi ha més capes a la metàfora del plàstic. Hi ha alguna cosa que em crea neguit, doncs estic molt identificada amb la pregunta que em fa la meva amiga en el somni. Em poso el barret de l’educadora ambiental. I vaig més lluny. Recordo les R de l’economia circular. I la primera és reduir el consum. Reduir el rebuig gràcies a les qualitats del plàstic: Disminuir el rebuig intern gràcies a deixar d’identificar-me de forma fixa i permetre-li a la meva identitat flexibilitat, lleugeresa, versatilitat, adaptabilitat.

El rebuig com a recurs

Resulta que tot mirant els molts conceptes R, em trobo amb què un d’ells és justament rebutjar, entès des de la mirada de rebutjar allò que sigui un consum que es converteix ràpidament en residu, abandonar el produir, utilitzar, llençar.

I si quan es transforma en un recurs, el rebuig es construeix com una eina flexible per posar límits adequats? I si va de la mà de moltes altres R emocionals que ens configuren com a humans i ens tornem capaços de situar la vida en el centre i relacionar-nos més circularment amb nosaltres mateixos? I si des d’aquí cuidem amb més cura el nostre planeta?

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *